Kazuo Ishiguro, japonès nacionalitzat britànic i vinculat generacionalment, segons la crítica, amb Ian McEwan, Martin Amis o Julian Barnes, posseeix uns quants trets de l’extraterritorialitat de què parlava George Steiner. És particularment sensible a la forma d’expressar-se dels personatges segons la procedència i el medi social de cada un. N’hi ha que parlen com si pensessin en un altre idioma. A un dels narradors li agraden els mots de vici passats de moda. I a les històries s’encreuen subtils jocs de repeticions. A totes s’hi estableix una mena de triangle, fins i tot a la penúltima, que només té dos personatges. I s’hi barregen noms històrics amb altres d’inventats, en una demostració de solvència estilística.
Kazuo Ishiguro nació en Nagasaki en 1954, pero se trasladó a Inglaterra en 1960. Es autor de ocho novelas –Pálida luz en las colinas (Premio Winifred Holtby), Un artista del mundo flotante (Premio Whitbread), Los restos del día (Premio Booker), Los inconsolables (Premio Cheltenham), Cuando fuimos huérfanos, Nunca me abandones (Premio Novela Europea Casino de Santiago), El gigante enterrado y Klara y el Sol– y un libro de relatos –Nocturnos–, obras extraordinarias que Anagrama ha publicado en castellano. En 2017 fue galardonado con el Premio Nobel de Literatura.