«Saps quan et ronden pel cap les notes d'una peça, i després, quan et poses a cantar-la, la cançó és totalment diferent de la que t'obsessionava? O quan tens molt present el racó d'un carrer, però no saps on queda? Per donar un nom a aquests fragments faig servir una paraula que és de la meva mare: frantumaglia. Són bocins i trossos que venen de no se sap on i que fan soroll, fins i tot molesten», comentava Ferrante amb la seva editora, Sandra Ozzola, la primavera del 2015.
La Frantumaglia són els trossos que habiten el laboratori d'Elena Ferrante des que va començar a escriure, a començament dels anys noranta, fins avui, quan la crítica i el públic ja aclamen aquesta figura com un clàssic contemporani.
Llegir aquest llibre és com obrir els calaixos de la taula de Ferrante i fixar la mirada en el com i en el perquè Ferrante va escriure primer les tres novel·les de Cròniques del desamor i després l'esplèndida saga de Les dues amigues.
Elena Ferrante és l'escriptora sense cara. La seva figura està envoltada del secret més absolut. L'únic que se'n sap és que va néixer a Nàpols, però hi ha qui fins i tot afirma que qui s'amaga sota aquest pseudònim és un home. En qualsevol cas, com diu la mateixa Ferrante, «Els llibres no necessiten per res els autors, un cop estan escrits».
Després del seu debut amb L'amore molesto (1992), que Mario Martone va portar a la gran pantalla, van venir I giorni dell'abandono (2002) i La figlia fosca (2006). L'amiga genial (2011) és el primer títol de la celebradíssima tetralogia formada també per Història del nou cognom, Una fuig, l'altra es queda i La nena perduda.