La plaça del Diamant
Acerca de este libro electrónico
"Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m'han emocionat profundament, i les últimes m'han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordinària, a estones inaguantable. Se m'ha nuat el coll tres o quatre vegades, hi ha pàgines d una veritat que esborrona. Aquest equilibri perfecte entre el dramatisme, la poesia i la banalitat, molt poca gent el deu haver aconseguit. I t'ho dic, no després de llegir una novel·la policíaca, sinó després d'acabar immediatament després d'acabar Els posseïts de Dostoievski." (Carta d Armand Obiols a Mercè Rodoreda, 1960)
"Pocas personas saben fuera de Cataluña quién era esa mujer invisible que escribía en un catalán espléndido unas novelas hermosas y duras como no se encuentran muchas en las letras actuales. Una de ellas La plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella que se ha publicado en España después de la Guerra Civil. Mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza." (Gabriel García Márquez, 1983)
Calificaciones y opiniones
Acerca del autor
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-1983) era filla única d'una família bohèmia que no la va enviar a escola perquè a casa "s'aprèn més". Casada i amb un fill, va publicar les primeres novel·les en els anys trenta i aviat es va incorporar a la generació d'escriptors formada sota els auspicis de la nova República.
La seva col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat l'obliga a exiliar-se el 1939 a París, on coneix el seu company de vida i mentor, Armand Obiols. S'hi queda a viure i és a l'exili —primer a París i més endavant a Ginebra— que es construeix com a artista, amb poemes i contes en una primera etapa, i a partir dels anys seixanta amb un conjunt de novel·les que la convertiran en l'autora més llegida i traduïda de la literatura catalana. Fins al 1979, Rodoreda no torna definitivament a Catalunya, on mor quatre anys més tard.
